Són altres temps

Quan era petit, en el meu poble, t’assabentaves de la mort d’algú amb molta rapidesa. El senyal immediat era el toc a morts i, segons sonessin, sabies si el mort era de primera, segona o tercera categoria. Alguna vegada, però, els familiars d’un de tercera aconseguien pujar un grau mercès a uns gotets de caçalla que oferien al sagristà, molt aficionat a ella.

El segon senyal era un diluvi d’esqueles, passades casa per casa, que acabaven al bell mig del carrer con si fos un Corpus on s’haguessin canviat les catifes de pètals de colors per papers tintats de negre.

És obvi que parlo de mols anys enrere i que tot evoluciona; i és necessari.

L’arribada a Lleida del Parc Tecnològic ha introduït un canvi accelerat en la posada al dia de moltes costums, fins i tot en les esqueles, i per sobre de tot valoro l’arribada del nou màrqueting, que consisteix en fer veure que es diu la veritat a base de despullar-se brutalment de qualsevol convencionalisme.

Les esqueles per correu electrònic ja fa uns mesos que varen començar a arribar, però la mostra de la segona etapa l’acabo de rebre en el correu d’avui.

Copio el text de l’anvers de la fotografia que us mostro:

“Anteanoche falleció cristianamente, habiendo recibido los santos sacramentos y la bendición apostólica, y a la temprana edad de 19 años, MJHGF IUYHNG ÑPKMHNGFD, fruto de un brutal accidente cuando yendo borracho como una cuba y ciego de heroína intentaba hacer auto-spot al AVE, al confundir los dos raíles (que el veía seis) como un paso de peatones.

Rogamos una oración por su eterno descanso (y el nuestro)”

Com que soc desconfiat de mena, lo de los santos sacramentos y la bendición apostolica m’ha fet veure, també, el missatge subliminal: una forma encoberta

d’integrisme per la lloança a l’Esperit Sant, per la velocitat vertiginosa de telepatia d’aquest per, en milionèsimes de segon, haver fet tanta feina.

El corredor de la mort

Cada vegada que veig un turista a Lleida, amb cara de turista, em faig la mateixa pregunta: -qui l'haurà enredat?

Perquè, siguem francs, a Lleida només es pot venir de turista culturitzat. El que es pot veure que no tingui qualsevol altra ciutat es redueix a la Seu Vella i la Suda, el gòtic civil de la Paeria i del IEI, el Museu Diocesà i alguna petita mostra de Modernisme decadent.

Això si, tenim una Oficina de Turisme! No entenc perquè serveix, ja que el turisme cultural citat ja arriba amb tota la documentació necessària. I justament aquesta Oficina s'oblida d'un altre lloc d'obligat viatge: La Morra. Que una ciutat que disposa d'un autèntic tresor arqueològic, sols als EEUU i altres indesitjables països en disposen, i a sobre no et deixen entrar gratuïtament com aquí, excepte que siguis negre, menor o retardat mental. El corredor de la mort, conegut per La Morra, és desconegut fins i tot pels mateixos Lleidatans. He fet una petita enquesta: per no cansar-me els hi he preguntat a 25, i de soca-rel, i cap sabia de que li parlava.

La Morra és una cambra voltada, de aproximadament 5 x 5 m. En un dels seus racons té una banqueta rectangular, al terra, d'una alçada d'uns 20 cm., es suposa que per seure.

Va ser construïda en els soterranis de La Paeria l'any 1486, i en ella allotjaven els condemnats a mort tres dies abans de la seva execució. Però el que fa La Morra un lloc únic son els grafits a les parets: d'una bellesa sobrecollidora, van ser esculpits a les parets, i es suposa que amb els grillets o cadenes que duien. La majoria d'ells són de temàtica religiosa.

Els arqueòlegs els en datat dels segles XVI-XVII. La Morra va estar en ús fins l'ultima guerra civil.

Mai he coincidit amb ningú, sempre sol. Seure's en la banqueta, mirar els grafits i les parets i deixar córrer la imaginació és una lliçó d'antropologia humana inoblidable.

Si jo tingués poder en Educació, seria una visita obligada per a tots els col·legis.

Parodiant a Woody Allen, no tinc constància de que actualment si hagi tancat a cap arquitecte.

(Museu de la Paeria. Horaris: de dilluns a dissabte de 11-14 i de 16-20h. Festius de 11 a 14h)

Cada vegada que veig un turista a Lleida, amb cara de turista, em faig la mateixa pregunta: -qui l'haurà enredat?

Perquè, siguem francs, a Lleida només es pot venir de turista culturitzat. El que es pot veure que no tingui qualsevol altra ciutat es redueix a la Seu Vella i la Suda, el gòtic civil de la Paeria i del IEI, el Museu Diocesà i alguna petita mostra de Modernisme decadent.

Això si, tenim una Oficina de Turisme! No entenc perquè serveix, ja que el turisme cultural citat ja arriba amb tota la documentació necessària. I justament aquesta Oficina s'oblida d'un altre lloc d'obligat viatge: La Morra. Que una ciutat que disposa d'un autèntic tresor arqueològic, sols als EEUU i altres indesitjables països en disposen, i a sobre no et deixen entrar gratuïtament com aquí, excepte que siguis negre, menor o retardat mental. El corredor de la mort, conegut per La Morra, és desconegut fins i tot pels mateixos Lleidatans. He fet una petita enquesta: per no cansar-me els hi he preguntat a 25, i de soca-rel, i cap sabia de que li parlava.

La Morra és una cambra voltada, de aproximadament 5 x 5 m. En un dels seus racons té una banqueta rectangular, al terra, d'una alçada d'uns 20 cm., es suposa que per seure.

Va ser construïda en els soterranis de La Paeria l'any 1486, i en ella allotjaven els condemnats a mort tres dies abans de la seva execució. Però el que fa La Morra un lloc únic son els grafits a les parets: d'una bellesa sobrecollidora, van ser esculpits a les parets, i es suposa que amb els grillets o cadenes que duien. La majoria d'ells són de temàtica religiosa.

Els arqueòlegs els en datat dels segles XVI-XVII. La Morra va estar en ús fins l'ultima guerra civil.

Mai he coincidit amb ningú, sempre sol. Seure's en la banqueta, mirar els grafits i les parets i deixar córrer la imaginació és una lliçó d'antropologia humana inoblidable.

Si jo tingués poder en Educació, seria una visita obligada per a tots els col·legis.

Parodiant a Woody Allen, no tinc constància de que actualment si hagi tancat a cap arquitecte.

(Museu de la Paeria. Horaris: de dilluns a dissabte de 11-14 i de 16-20h. Festius de 11 a 14h)

Cada vegada que veig un turista a Lleida, amb cara de turista, em faig la mateixa pregunta: -qui l'haurà enredat?

Perquè, siguem francs, a Lleida només es pot venir de turista culturitzat. El que es pot veure que no tingui qualsevol altra ciutat es redueix a la Seu Vella i la Suda, el gòtic civil de la Paeria i del IEI, el Museu Diocesà i alguna petita mostra de Modernisme decadent.

Això si, tenim una Oficina de Turisme! No entenc perquè serveix, ja que el turisme cultural citat ja arriba amb tota la documentació necessària. I justament aquesta Oficina s'oblida d'un altre lloc d'obligat viatge: La Morra. Que una ciutat que disposa d'un autèntic tresor arqueològic, sols als EEUU i altres indesitjables països en disposen, i a sobre no et deixen entrar gratuïtament com aquí, excepte que siguis negre, menor o retardat mental. El corredor de la mort, conegut per La Morra, és desconegut fins i tot pels mateixos Lleidatans. He fet una petita enquesta: per no cansar-me els hi he preguntat a 25, i de soca-rel, i cap sabia de que li parlava.

La Morra és una cambra voltada, de aproximadament 5 x 5 m. En un dels seus racons té una banqueta rectangular, al terra, d'una alçada d'uns 20 cm., es suposa que per seure.

Va ser construïda en els soterranis de La Paeria l'any 1486, i en ella allotjaven els condemnats a mort tres dies abans de la seva execució. Però el que fa La Morra un lloc únic son els grafits a les parets: d'una bellesa sobrecollidora, van ser esculpits a les parets, i es suposa que amb els grillets o cadenes que duien. La majoria d'ells són de temàtica religiosa.

Els arqueòlegs els en datat dels segles XVI-XVII. La Morra va estar en ús fins l'ultima guerra civil.

Mai he coincidit amb ningú, sempre sol. Seure's en la banqueta, mirar els grafits i les parets i deixar córrer la imaginació és una lliçó d'antropologia humana inoblidable.

Si jo tingués poder en Educació, seria una visita obligada per a tots els col·legis.

Parodiant a Woody Allen, no tinc constància de que actualment si hagi tancat a cap arquitecte.

(Museu de la Paeria. Horaris: de dilluns a dissabte de 11-14 i de 16-20h. Festius de 11 a 14h)

Cada vegada que veig un turista a Lleida, amb cara de turista, em faig la mateixa pregunta: -qui l'haurà enredat?

Perquè, siguem francs, a Lleida només es pot venir de turista culturitzat. El que es pot veure que no tingui qualsevol altra ciutat es redueix a la Seu Vella i la Suda, el gòtic civil de la Paeria i del IEI, el Museu Diocesà i alguna petita mostra de Modernisme decadent.

Això si, tenim una Oficina de Turisme! No entenc perquè serveix, ja que el turisme cultural citat ja arriba amb tota la documentació necessària. I justament aquesta Oficina s'oblida d'un altre lloc d'obligat viatge: La Morra. Que una ciutat que disposa d'un autèntic tresor arqueològic, sols als EEUU i altres indesitjables països en disposen, i a sobre no et deixen entrar gratuïtament com aquí, excepte que siguis negre, menor o retardat mental. El corredor de la mort, conegut per La Morra, és desconegut fins i tot pels mateixos Lleidatans. He fet una petita enquesta: per no cansar-me els hi he preguntat a 25, i de soca-rel, i cap sabia de que li parlava.

La Morra és una cambra voltada, de aproximadament 5 x 5 m. En un dels seus racons té una banqueta rectangular, al terra, d'una alçada d'uns 20 cm., es suposa que per seure.

Va ser construïda en els soterranis de La Paeria l'any 1486, i en ella allotjaven els condemnats a mort tres dies abans de la seva execució. Però el que fa La Morra un lloc únic son els grafits a les parets: d'una bellesa sobrecollidora, van ser esculpits a les parets, i es suposa que amb els grillets o cadenes que duien. La majoria d'ells són de temàtica religiosa.

Els arqueòlegs els en datat dels segles XVI-XVII. La Morra va estar en ús fins l'ultima guerra civil.

Mai he coincidit amb ningú, sempre sol. Seure's en la banqueta, mirar els grafits i les parets i deixar córrer la imaginació és una lliçó d'antropologia humana inoblidable.

Si jo tingués poder en Educació, seria una visita obligada per a tots els col·legis.

Parodiant a Woody Allen, no tinc constància de que actualment si hagi tancat a cap arquitecte.

(Museu de la Paeria. Horaris: de dilluns a dissabte de 11-14 i de 16-20h. Festius de 11 a 14h)

Cada vegada que veig un turista a Lleida, amb cara de turista, em faig la mateixa pregunta: -qui l'haurà enredat?

Perquè, siguem francs, a Lleida només es pot venir de turista culturitzat. El que es pot veure que no tingui qualsevol altra ciutat es redueix a la Seu Vella i la Suda, el gòtic civil de la Paeria i del IEI, el Museu Diocesà i alguna petita mostra de Modernisme decadent.

Això si, tenim una Oficina de Turisme! No entenc perquè serveix, ja que el turisme cultural citat ja arriba amb tota la documentació necessària. I justament aquesta Oficina s'oblida d'un altre lloc d'obligat viatge: La Morra. Que una ciutat que disposa d'un autèntic tresor arqueològic, sols als EEUU i altres indesitjables països en disposen, i a sobre no et deixen entrar gratuïtament com aquí, excepte que siguis negre, menor o retardat mental. El corredor de la mort, conegut per La Morra, és desconegut fins i tot pels mateixos Lleidatans. He fet una petita enquesta: per no cansar-me els hi he preguntat a 25, i de soca-rel, i cap sabia de que li parlava.

La Morra és una cambra voltada, de aproximadament 5 x 5 m. En un dels seus racons té una banqueta rectangular, al terra, d'una alçada d'uns 20 cm., es suposa que per seure.

Va ser construïda en els soterranis de La Paeria l'any 1486, i en ella allotjaven els condemnats a mort tres dies abans de la seva execució. Però el que fa La Morra un lloc únic son els grafits a les parets: d'una bellesa sobrecollidora, van ser esculpits a les parets, i es suposa que amb els grillets o cadenes que duien. La majoria d'ells són de temàtica religiosa.

Els arqueòlegs els en datat dels segles XVI-XVII. La Morra va estar en ús fins l'ultima guerra civil.

Mai he coincidit amb ningú, sempre sol. Seure's en la banqueta, mirar els grafits i les parets i deixar córrer la imaginació és una lliçó d'antropologia humana inoblidable.

Si jo tingués poder en Educació, seria una visita obligada per a tots els col·legis.

Parodiant a Woody Allen, no tinc constància de que actualment si hagi tancat a cap arquitecte.

(Museu de la Paeria. Horaris: de dilluns a dissabte de 11-14 i de 16-20h. Festius de 11 a 14h)

Cada vegada que veig un turista a Lleida, amb cara de turista, em faig la mateixa pregunta: -qui l'haurà enredat?

Perquè, siguem francs, a Lleida només es pot venir de turista culturitzat. El que es pot veure que no tingui qualsevol altra ciutat es redueix a la Seu Vella i la Suda, el gòtic civil de la Paeria i del IEI, el Museu Diocesà i alguna petita mostra de Modernisme decadent.

Això si, tenim una Oficina de Turisme! No entenc perquè serveix, ja que el turisme cultural citat ja arriba amb tota la documentació necessària. I justament aquesta Oficina s'oblida d'un altre lloc d'obligat viatge: La Morra. Que una ciutat que disposa d'un autèntic tresor arqueològic, sols als EEUU i altres indesitjables països en disposen, i a sobre no et deixen entrar gratuïtament com aquí, excepte que siguis negre, menor o retardat mental. El corredor de la mort, conegut per La Morra, és desconegut fins i tot pels mateixos Lleidatans. He fet una petita enquesta: per no cansar-me els hi he preguntat a 25, i de soca-rel, i cap sabia de que li parlava.

La Morra és una cambra voltada, de aproximadament 5 x 5 m. En un dels seus racons té una banqueta rectangular, al terra, d'una alçada d'uns 20 cm., es suposa que per seure.

Va ser construïda en els soterranis de La Paeria l'any 1486, i en ella allotjaven els condemnats a mort tres dies abans de la seva execució. Però el que fa La Morra un lloc únic son els grafits a les parets: d'una bellesa sobrecollidora, van ser esculpits a les parets, i es suposa que amb els grillets o cadenes que duien. La majoria d'ells són de temàtica religiosa.

Els arqueòlegs els en datat dels segles XVI-XVII. La Morra va estar en ús fins l'ultima guerra civil.

Mai he coincidit amb ningú, sempre sol. Seure's en la banqueta, mirar els grafits i les parets i deixar córrer la imaginació és una lliçó d'antropologia humana inoblidable.

Si jo tingués poder en Educació, seria una visita obligada per a tots els col·legis.

Parodiant a Woody Allen, no tinc constància de que actualment si hagi tancat a cap arquitecte.

(Museu de la Paeria. Horaris: de dilluns a dissabte de 11-14 i de 16-20h. Festius de 11 a 14h)

Cada vegada que veig un turista a Lleida, amb cara de turista, em faig la mateixa pregunta: -qui l'haurà enredat?

Perquè, siguem francs, a Lleida només es pot venir de turista culturitzat. El que es pot veure que no tingui qualsevol altra ciutat es redueix a la Seu Vella i la Suda, el gòtic civil de la Paeria i del IEI, el Museu Diocesà i alguna petita mostra de Modernisme decadent.

Això si, tenim una Oficina de Turisme! No entenc perquè serveix, ja que el turisme cultural citat ja arriba amb tota la documentació necessària. I justament aquesta Oficina s'oblida d'un altre lloc d'obligat viatge: La Morra. Que una ciutat que disposa d'un autèntic tresor arqueològic, sols als EEUU i altres indesitjables països en disposen, i a sobre no et deixen entrar gratuïtament com aquí, excepte que siguis negre, menor o retardat mental. El corredor de la mort, conegut per La Morra, és desconegut fins i tot pels mateixos Lleidatans. He fet una petita enquesta: per no cansar-me els hi he preguntat a 25, i de soca-rel, i cap sabia de que li parlava.

La Morra és una cambra voltada, de aproximadament 5 x 5 m. En un dels seus racons té una banqueta rectangular, al terra, d'una alçada d'uns 20 cm., es suposa que per seure.

Va ser construïda en els soterranis de La Paeria l'any 1486, i en ella allotjaven els condemnats a mort tres dies abans de la seva execució. Però el que fa La Morra un lloc únic son els grafits a les parets: d'una bellesa sobrecollidora, van ser esculpits a les parets, i es suposa que amb els grillets o cadenes que duien. La majoria d'ells són de temàtica religiosa.

Els arqueòlegs els en datat dels segles XVI-XVII. La Morra va estar en ús fins l'ultima guerra civil.

Mai he coincidit amb ningú, sempre sol. Seure's en la banqueta, mirar els grafits i les parets i deixar córrer la imaginació és una lliçó d'antropologia humana inoblidable.

Si jo tingués poder en Educació, seria una visita obligada per a tots els col·legis.

Parodiant a Woody Allen, no tinc constància de que actualment si hagi tancat a cap arquitecte.

(Museu de la Paeria. Horaris: de dilluns a dissabte de 11-14 i de 16-20h. Festius de 11 a 14h)

Els lladres de Barcelona

En la meva època Vaticanista vaig ser advocat del diable. Tot es va acabar amb l’arribada del Gran Inquisidor al papat. Jo era massa bo, no perdia quasi cap cas. En ficava en la pell i el cervell del presumpte Sant i acabava per treure a la llum el més tèrbol de la seva personalitat, la part més baixa dels seus instints i en totes les mentides i falsificacions on havia viscut. Resultat: no es feien ni beatificacions ni santificacions, el que anava en contra de l’economia de l’Església. Vaig durar onze dies en el nou papat. El recent vingut ja em tenia calat i el seu odi cap a mi era públic. A canvi de signar un contracte pel qual durant cinquanta anys no feria públics els seus draps bruts, especialment els xantatges que va fer durant el conclave, baix rebre d’indemnització una abundant suma que em permetés, durant el resta de la meva vida, continuar portant la sumptuosa vida que havia dut al Palazzo Ombroso.

Els hàbits de la professió no es perden mai. És per això que determinades noticies que llegeixo als diaris me les faig meves, les agafo, les regiro, els hi dono la volta, les amasso, distorsiono i comprimeixo -el que en física es diu topologia- fins a donar-los-hi una altra forma, una altra realitat. Les noticies dels mitjans venen ja distorsionades en funció dels interessos econòmics - polítics de l'editor, per això és tant important aplicar la topologia a tot el que els hi diuen fet.

Ve tot això arran de la polèmica que inunda -i mai més ben trobada la paraula- aquests dies tots els diaris, especialment els de Lleida, sobre el “transvasament” de El Segre per donar de beure als barcelonins.

Faré d'advocat del diable, el que vol dir deixar emprenyat a totes les parts.

Comencem per les coses provades:

El Segre neix a l’Alta Cerdanya, França (Tractat dels Pirineus,1659), al Circ de la Culassa, a la vessant septentrional del Pic del Segre. Travessa una part francesa, entra a Llívia (Catalunya) continua altre cop per França i entra definitivament per Puigcerdà, recorreguen la Baixa Cerdanya fins a la confluència amb Andorra, d’on rep un molt important cabdal de El Valira. Des de la Seu d’Urgell baixa cap el sud. És per això que en els mapes Hidrològics de la ONU, El Segre pertany a tres Estats: França, Andorra i Espanya.

I la Baixa Cerdanya és una comarca de Barcelona!

Els advocats del diable, malgrat la mala fama que tenim per ignorància aliena, seguim uns protocols irreprotxables que potser poden estranyar. Com a fiscals acusadors, ens entrevistem amb tots aquells actors socials que ens donin ,sempre, la visió i les proves més negatives del potencial Sant, i perquè siguin proves, cal que els entrevistats siguin persones altament capacitades en la seva especialitat.

Jo, en la meva feina sobre el suposat robatori d’aigua dels barcelonins als lleidatans m’he entrevistat amb sociòlegs, membres del Col·legi d’Enginyers Agrònoms de Barcelona i Lleida i he consultat documentació oficial de la Unió Europea.

Les conclusions que jo elevaria – en el suposat cas que encara exercís- a l'equivalent del Tribunal de la Santa Fe, serien les següents:

1/ Segons el perfil sociològic, el lleidatà mig no viatge. Per tant, com que l’únic riu que ha vist a la seva vida és El Segre, creu fermament que és seu i solament seu.

L’altra característica del lleidatà mig és una tremenda fòbia als barcelonins –als que anomena pixa pins, donat que els veu passar per les carreteres cap a les pistes d'esquí a divertir-se-, sense adonar-se'n que això els hi reporta riquesa. Aquesta fòbia està fermament arrelada en un complex d’inferioritat que els condueix a una enveja malaltissa (pecat capital).

Una altra característica del lleidatà mig ,o no tant mig, és que no sap o no vol saber que, per exemple –donada la fantàstica Llei Electoral- un vot a Lleida val un

39,85% més que a Barcelona.
15,79% més que a Tarragona.
6,20% més que a Girona.

i que gracies als impostos des quasi tres milions de persones de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (els que tenen set) Lleida pot subsistir i rebre els ajuts que rep: ja que ara està tant de moda parlar de les balances fiscals entre comunitats autònomes, no estaria de més veure les internes entre les provincias catalanes (publicades per el BBV, La Caixa i Banco Santander).

Tot l’enrenou ve de la captació, durant 8 mesos, de 1,5 m3/sg. del Segre a l’altura d’Isòvol (Cerdanya barcelonina).

Els informes provinents de membres del Col·legi d’Enginyers Agrònoms conclouen que, entre el mal manteniment dels Canals de Reg amb infinitat d’esquerdes i l’obsessió d’una bona part de la pagesia (de totes les comarques lleidatanes) de no adaptar-se a la tecnologia vigent de reg i continuar regant per inundació, es malmet actualment entre 4 i 5 m3/sg. d’aigua (deixant a banda que la tècnica de la inundació destrueix la composició química de la terra obligant a multiplicar la quantitat d’adob, que a part d’encarir la producció la baixa en qualitat.

I ara la queixa va contra tota la pagesia catalana i el Govern que ho permet. Segons dades de la Unió Europea el sector agropecuari català consumeix el 73% dels recursos hídrics per produir el 2% de PIB català ¡!

No crec que calgui extendre’m més. Us podeu imaginar, oi, les conclusions que presentaria?

A les antípodes - I

Estic fet d’un 60% d’aigua –com tothom – i d’un 40% de curiositat. D’aquest últim percentatge és del que estic més orgullós. Com a qualsevol altre científic, és la curiositat la que em fa avançar i em proporciona la felicitat de conèixer. Sense un avenç continuo de coneixement només hi ha retrocés personal, i el retrocés personal condueix a la mort.

Cada Setmana Santa, els dies de processó d'encaputxats, carrego amb la maquina fotogràfica i les segueixo totes. Només faig fotografies dels ulls dels encaputxats, intentant robar-les-hi el secret que a traves d’ells s’els hi escapa. Desprès, pausadament, les examino una per una per classificar-les psicològicament. Any rera any els resultats reflecteixen el mateix: cansament físic la majoria; ulls enterbolits per la beguda; vergonya en molts, però no vergonya per l’acte que suposadament expien, sinó per sentir-se gilipolles fent el que fan; ulls amb expressió falsa per por de ser reconeguts. Els canvis d’expressió quan descaradament m’els hi atanso a mig metre per disparar, sons vertiginosos. Per això disparo ràfegues de 12 per segon. Analitzades, sempre apareix l’odi cap a mi barrejades amb la impotència de no poder-me fer malt, ja que això els podria delatar.

Com que fer aquesta feina contínuament cansa molt i soc humà, necessito un xic de distracció, i és per això que pago a un gitanet perquè m’acompanyi discretament. Abans de sortir li carrego les butxaques de petards dels forts i d’un parell d’encenedors. A una petita indicació meva senyalant-li un encaputxat concret que em resulta sospitós, li llença un petard als peus i fuig a barrejar-se entre els milers de tafaners. Quan explota, l’objectiu pega un bot de l'ensurt i instintivament s’aixeca els faldons. Per llavors jo ja tinc la maquina enfocant els panxells i començo a disparar: si porta un cilici d’or de 24k, ja he caçat a un del Opus.

Aquest últim Divendres Sant, tornava a casa ja ben entrada la nit. El cansament que portava era considerable i en costava caminar. Les cames em pesaven com a plom. Vaig arribar tant rendit que ni tant sols vaig descarregar les fotografies. El llit m’atreia imperiosament. Abans d’apagar el llum de la tauleta de nit ja estava dormit.

Vaig tenir un somni angoixant i d’un realisme fantàstic. Estava davant del IEI, carregat amb les maquines i les cames em pesaven tant que no podia caminar. Em vaig quedar quiet per recuperar-me, però, de sobte, una angoixa explicable em va deixar el cos xop de suor de terror. Els peus cada cop pesaven més i poc a poc m’anava ensorrant en el terra; tot era molt lent i semblava que la suor lubriques el cos per endinsar-me amb més facilitat. El terror em tenia immobilitzat. Quan per la boca ja començava a entrar-hi asfalt, l’ofec em va despertar brutalment. Tremolós, vaig tardar una estona en esbrinar si encara estava en el somni o sobre el llit. Vaig necessitar cinc dry martinis per mig recuperar-me. Ja no vaig tornar al llit per por de dormir-me i tornar a somiar. L’endemà em vaig despertar arraulit en un sofà. Vaig fugir de casa a prendre'm cafès per tots els bars de les rodalies. Ni tant sols vaig llegir el diari: no em podia treure del cap el somni.

Vaig tornar a casa. Sabia, per experiència científica, que per sortir d’un carreró sense sortida -aparent- cal analitzar com perforar el mur amb tècniques no convencionals.

I m’hi vaig posar.

Assegut davant l’ordenador, que en dona serenor perquè el controlo, vaig començar a reviure el somni. Si començava a l’IEI calia situar-me. Vaig buscar les coordenades:

41.61298782658256 / 0.6243109703063965

Aquest mètode científic de pas a pas dona sempre molt bons resultats. No vaig cridar eureka! perquè es molt vulgar, però vaig saltar de la butaca de l'alegria. Veritablement ho havia trobat! Si m’enfonsava en aquestes coordenades volia dir que sortiria a les contraries. Amb la calculadora científica vaig fer ràpidament els càlculs:

- 41.612987826582554 / -179.3756890296936

Boig de curiositat vaig recórrer als satèl·lits de la NASA per saber on queia aquell paratge. Mentre el paratge s’anava definint, poc a poc a la pantalla, em va entrar una rara angoixa. ¡Mira que sortir de Lleida per anar a parar a un lloc encara pitjor¡ Vaig tancar els ulls. Finalment, quan vaig suposar que la imatge ja estaria del tot definida els vaig obrir: un lloc paradisíac m’esperava.

Estava a Oceania, en ple Oceà Pacífic i a un tir de pedra de Nova Zelanda.

L’excitació em dominava. Corren vaig anar a consultar els mapes del temps: tot l’any amb temperatures entre els 20 i 23ºC i, ¡sense boira!. La distancia a Napier, la ciutat marítima més propera, és de 314 Km.

Nomes em faltava fer una comprovació transcendent: si era en aigües internacionals. I, benaventurat Neptú, ho estava.

No us vull cansar explicant-vos totes les gestions febrils d’aquell dia penjat al telèfon.

Com a aigües internacionals on està, tenia dret a registrar com a propietari i gratuïtament, 400 Ha. L’advocat que vaig contractar -especialitzat en dret internacional marítim- a canvi d’una parceleta em va fer totes les gestions.

En els registres de la ONU ja consto com únic propietari, amb el títol d' Emperador Perpetu de Lleida II (que és com vaig batejar el nou territori). Una plataforma petrolífera en desús ja viatja cap allà per instal·lar-me provisionalment.

Com a bon lleidatà, el primer acte oficial que faré serà invitar a Àngel Ros per ensenyar-li el que s’ha perdut. L’idioma oficial serà el maori (ja l’estic aprenent) i immediatament establiré relacions diplomàtiques -amb ambaixades i tot- amb el meu nou veí, Nova Zelanda, que en maori vol dir terra del llarg núvol blanc.

No cal dir que, com a pacients lectors meus que sou, hi sou invitats.

Seguretat Vial i Art al Carrer

Respecto - que no admiro -el treball de Jaume Plensa; per admirar una obra necessito que tingui una radicalitat que m’obligui a reflexionar sobre mi i el món en el que habito.

Un artista no necessita conèixer les lleis de Seguretat Vial ni les de Prevenció de Riscs Laborals, malgrat un vianant que vagi al treball i s’entrebanqui i es faci mal en una obra d’art al carrer es considerarà accident laboral in itinere.

Cas apart és Richard Serra, que al ser arquitecte, havia de saber que el terra del seu estudi no resistiria el pes d’una de les seves mastodòntiques peces, ensorrant-se i matant al seu pobre veí de sota.

Viure prop d’un artista ha estat sempre perillós, o com a mínim molest. Sinó que els hi preguntin als veïns de Carl Andre i Ana Mendieta, que suportaven quasi diàriament les seves sonores baralles.

El que tot el món de l’art sabia era la malaltissa gelosia de l'escultor minimalista cap a la seva dona Ana: Mendieta era relativament poc coneguda com artista, però el seu talent artístic era tan superior al de Andre, que aquest no ho podia acceptar; el 8 de setembre de 1985 la va tirar per la finestra del 34 pis del seu apartament de Greenwich Village. I Ana, artista que treballava el body art en defensa de la dona i els maltractaments que patien-pateixen, i l’ecologia feminista, fusionant natura-cos de dona, va morir en la seva obra més sublim mai imaginada, però si insinuada en dibuixos: el seu cos encastat en els llambordins de l’acera.

I com a passat tantes vegades i seguirà passant, a la seva mort els galeristes es van interessar per la seva obra, descobrint-nos un treball genial, estremidor, del que no es pot participar sense sortir-ne canviat, i agraint profundament el privilegi d’haver-lo conegut.
Carl Andre va passar uns mesos a la presó, però el seu gran poder mediàtic va fer que en el judici fos absolt per falta de proves.

Però sortim de New York i tornem a la nostra petita Lleida. Com dèiem ahir...(Unamuno), els artistes no, però els arquitectes municipals si que tenen l’obligació de conèixer les lleis que els hi pertoquen, per això costa tant d’entendre, que al bell mig de l’acera de la Rambla d’Aragó, la que dona accés al Rectorat de la UdL, s’hagués autoritzat l’escultura metàl·lica de Plensa, que incorpora textos en relleu amb els noms de diferents ciutats i viles europees (sobresurten 9 mm del sól).

Per primera vegada a Lleida es dona prioritat a l’art per sobre dels ingressos a l’Arnau per trencadures de maluc, cames, braços o esquinços als turmells.

Un prohom de Lleida

Avui, Dissabte Sant, m’he distret una estona veient les entrades i sortides continues de la gent a/de les esglésies. Semblava un primer dia de rebaixes. Caramba! he pensat, 2000 anys i encara hi ha qui s’en recorda.

He anat divagant sobre quin personatge cèlebre de Lleida -mort, no cal di-ho- la gent encara recordava. Com que no m'en venia ningú al cap he fet el que s’ha de fer en aquestes circumstàncies: recorre a Google. Al poc de xafardejar ha sortit el nom del Marqués de Blondel; la imatge que acompanyava al text me la fet recordar: el bust d’un home amb cara d’idiota que està situat en una de les cantonades de la plaça de Sant Joan. Els mèrits que li donaven es mereixia una visita al lloc:

“Es en 1786 cuando, gracias a Luis Blondel, marqués de Blondel, Gobernador militar y político del corregimiento de Lleida (1786-1794), y a su pensamiento ilustrado, se emprende el proyecto para construir un muro a lo largo de la margen derecha del río desde el puente Mayor hasta aguas abajo, en una longitud de unos 500 metros.”

He agafat la màquina fotogràfica i he anat a retre-li homenatge. Mentre feia l’enquadrament i tot el que es fa abans de prémer el disparador, he recordat que ja l’havia fotografiat. He tornat a casa a rebuscar. Com que l’he trobada i és molt més “honorifica” que les que li he fet avui, és la que us mostro: sembla, ben bé, un lord en plena feina judicial.

(per tots aquells interessats en l’historia dels desbordaments del Segre i el seu impacte urbanístic al seu pas per la ciutat, us recomano el web:

http://hispagua.cedex.es/documentacion/revistas/op/47/op47_6.htm

fet per Francisco José Hijós Bitrián * Ingeniero de Caminos, Canales y Puertos. Confederación Hidrográfica del Ebro, Ministerio de Medio Ambiente.

Comença a l’any 49 aC amb les penúries de Juli Cesar per envair Ilerda fins avui dia. 18 pgs.)

La confessió

El meu psicoanalista m’insisteix a que m’en vagi de Lleida. “Un dia sense sorpreses és un dia sense futur” em repeteix, incansable, a cada sessió. Com que veu que no estic del tot decidit m’ha recomanat, com a teràpia, no reprimir-me i provocar jo la sorpresa. Fer sempre el primer que em passi pel cap i amb convenciment; això si, sense cap mena de culpabilitat per a les conseqüències.

S’enfada molt si sospita que em sento culpable per un acte meu amb conseqüències desagradables pels altres. La gent ja no s’estranya de res del que faig. M’han posat al calaix de sastre dels aixelebrats, i allà pau i aquí gloria.

L’altre dia passava per davant d’una església i em van agafar unes ànsies irreprimibles de confessar-me. No recordo quants anys feia que no entrava a alguna, tret d’algun funeral de compromís on em dedico a tirar bombes fètides, amb gran indignació dels assistents cap a la funerària, pel mal ermetisme del taüt.

Com que sap més el diable per vell que per diable, vaig esperar entrar a que faltés un quart d’hora per la missa. Així el capellà tindria presa i acabaríem abans.

Li vaig parlar en llatí perquè no entengués ni un sol mot i em confongués amb un romanès penedit de pertànyer a tres màfies, Jo anava preparat per les penitències de la meva infància, que si avemaries, credos, parenostres... Quina va ser la meva sorpresa quan em va penar a fer deu recorreguts seguits per el carrer Major - de Cavallers a la Plaça de Sant Joan - un dissabte a partir de dos quarts de set del vespre.

Com que soc home d’honor, el dissabte següent vaig anar a complir. Poc em podia imaginar el que allò representava. Cops de colze a dojo, parades interminables davant d’una reunió de coneguts, tots ells carregats de cotxets amb les criatures dintre. Els crits de la gent aturada pel col.lapse demanant un pas impossible, les empentes per avançar, i per acabar-ho d’adobar totes les senyores amb els paraigües oberts. No es que plogués, sinó que al matí havia aparegut un nuvolet i això ja permet treure'ls a passejar. A Lleida no plou mai i cal buscar alguna excusa per exhibir-los, el que proporciona una agradable conversació: -Has vist el de la Pepita?, deu ser de rebaixes perquè és el de moda de l’any passat.

Les criatures que no van en cotxet se’t fiquen entre les cames i et poteixen mentre fermament aguanten amb la mà un globus inflat (els del cotxet els pares els hi lliguen al manillar). Estava en el dubte de si atacar per la dreta amb el colze rígid per fer més mal o volcar un cotxet per fer una clariana a l’esquerra, mentre esquivava una vomitada que sorgia com un géiser d'una gola de per allà, quan una criatura em va envestir per estirar-me el bigoti. Del sobresalt vaig fer un fals moviment i amb la cigarreta que portava a la boca vaig fer explotar-li el globus. Els xisclets de la criatura van fer estremir tot el carrer i la mare, venjativa ella, amb va donar un cop de paraigües amb tanta mala sort que una barnilla s’em va clavar a l'ull.

Per sort una anima caritativa va aconseguir trobar un municipal que va trucar a una patrulla. Sagnant i amb la visió borrosa vaig ser traslladat a l’Arnau. Desprès de set hores d’espera, uns punts i l’ull tapat. Al tornar em feia mal tot el cos i li vaig demanar al taxista que parés en una Farmàcia de guàrdia per comprar alguns estris aliviadors.

Resumint: un ull tapat i el cos morat, 32,50€ de taxi, 42,20€ del thrombocit, analgèsics, gases i benes, 38,10€ d’una trucada al mòbil de la meva mare que li havia fet abans d’entrar a l’església per tant que m’ajudes a memoritzar el parenostre, avesmaria, etc, 17,20€ d’un rosari de segona mà comprat a Fregola.

A la nit no vaig poder dormir, no pel dolor que era fort, sinó per un dubte fonamental em que em debatia, quina decisió em caldria prendre l’endemà: no tornar a entrar mai més a una església, no tornar a pecar o canviar de psicoanalista?

El censor

Quan estudiava arqueologia em vaig especialitzar en medieval. La tesina final la vaig fer sobre la imatge del dimoni en el romànic i gòtic. Va ser un any de feina que vaig gaudir molt.

És per això que cada cop que veig una imatge de l’Àngel Perdedor mi fixo molt.

Fa ja un temps que passejant pel carrer Cavallers em va cridar l’atenció una pintada amb plantilla d’un dimoni sobre la porteta del que devia ser un contador o un accés a algunes aixetes. Era una imatge fresca, àgil i sardònica, que -salvant el temps- l’hauria pogut fer qualsevol mestre gòtic. Lluïa un penis i una fastuosa cua fàl·lica. En el gòtic eren més remirats, però en capitells romànics és habitual trobar-se amb el personatge amb tots els seus atributs sexuals.

Recentment, passant per allà, vaig poder palpar el resultat de comportaments psicòpates. Un pertorbat havia censurat la pintada, rallant amb violència amb un objecte punxant, les parts genitals. Ni tan sols s’havia adonat que la part més eròtica era justament la cua. Ell no veia la cua com res censurable: l’obsessionava el penis.

Amb va doldre aquella mutilació i vaig començar a cavil·lar sobre la psicologia del censor. Per assegurar-me que les meves conclusions no anessin errades vaig recorre al que en pensaven homes com Freud, Jung, Flechig i més recents com M-L. von Franz o Enrique Rojas.
Les conclusions no son gaire diferents. Per sobre de tot el censor és una persona amb por. No sap distingir entre ell i els altres, i en les obres dels altres hi veu un espill on s’hi reflecteixen les seves pors més encapsulat pel subconscient. Ell és un heroi menyspreat, que té com a missió conduir la humanitat a les seves pors més recòndites. En el conscient ell és el salvador.

Quasi tots els consultats defineixen aquest comportament com ho va fer Freud: és el super-jo qui el mana.