Seguretat Vial i Art al Carrer

Respecto - que no admiro -el treball de Jaume Plensa; per admirar una obra necessito que tingui una radicalitat que m’obligui a reflexionar sobre mi i el món en el que habito.

Un artista no necessita conèixer les lleis de Seguretat Vial ni les de Prevenció de Riscs Laborals, malgrat un vianant que vagi al treball i s’entrebanqui i es faci mal en una obra d’art al carrer es considerarà accident laboral in itinere.

Cas apart és Richard Serra, que al ser arquitecte, havia de saber que el terra del seu estudi no resistiria el pes d’una de les seves mastodòntiques peces, ensorrant-se i matant al seu pobre veí de sota.

Viure prop d’un artista ha estat sempre perillós, o com a mínim molest. Sinó que els hi preguntin als veïns de Carl Andre i Ana Mendieta, que suportaven quasi diàriament les seves sonores baralles.

El que tot el món de l’art sabia era la malaltissa gelosia de l'escultor minimalista cap a la seva dona Ana: Mendieta era relativament poc coneguda com artista, però el seu talent artístic era tan superior al de Andre, que aquest no ho podia acceptar; el 8 de setembre de 1985 la va tirar per la finestra del 34 pis del seu apartament de Greenwich Village. I Ana, artista que treballava el body art en defensa de la dona i els maltractaments que patien-pateixen, i l’ecologia feminista, fusionant natura-cos de dona, va morir en la seva obra més sublim mai imaginada, però si insinuada en dibuixos: el seu cos encastat en els llambordins de l’acera.

I com a passat tantes vegades i seguirà passant, a la seva mort els galeristes es van interessar per la seva obra, descobrint-nos un treball genial, estremidor, del que no es pot participar sense sortir-ne canviat, i agraint profundament el privilegi d’haver-lo conegut.
Carl Andre va passar uns mesos a la presó, però el seu gran poder mediàtic va fer que en el judici fos absolt per falta de proves.

Però sortim de New York i tornem a la nostra petita Lleida. Com dèiem ahir...(Unamuno), els artistes no, però els arquitectes municipals si que tenen l’obligació de conèixer les lleis que els hi pertoquen, per això costa tant d’entendre, que al bell mig de l’acera de la Rambla d’Aragó, la que dona accés al Rectorat de la UdL, s’hagués autoritzat l’escultura metàl·lica de Plensa, que incorpora textos en relleu amb els noms de diferents ciutats i viles europees (sobresurten 9 mm del sól).

Per primera vegada a Lleida es dona prioritat a l’art per sobre dels ingressos a l’Arnau per trencadures de maluc, cames, braços o esquinços als turmells.