A les antípodes - I

Estic fet d’un 60% d’aigua –com tothom – i d’un 40% de curiositat. D’aquest últim percentatge és del que estic més orgullós. Com a qualsevol altre científic, és la curiositat la que em fa avançar i em proporciona la felicitat de conèixer. Sense un avenç continuo de coneixement només hi ha retrocés personal, i el retrocés personal condueix a la mort.

Cada Setmana Santa, els dies de processó d'encaputxats, carrego amb la maquina fotogràfica i les segueixo totes. Només faig fotografies dels ulls dels encaputxats, intentant robar-les-hi el secret que a traves d’ells s’els hi escapa. Desprès, pausadament, les examino una per una per classificar-les psicològicament. Any rera any els resultats reflecteixen el mateix: cansament físic la majoria; ulls enterbolits per la beguda; vergonya en molts, però no vergonya per l’acte que suposadament expien, sinó per sentir-se gilipolles fent el que fan; ulls amb expressió falsa per por de ser reconeguts. Els canvis d’expressió quan descaradament m’els hi atanso a mig metre per disparar, sons vertiginosos. Per això disparo ràfegues de 12 per segon. Analitzades, sempre apareix l’odi cap a mi barrejades amb la impotència de no poder-me fer malt, ja que això els podria delatar.

Com que fer aquesta feina contínuament cansa molt i soc humà, necessito un xic de distracció, i és per això que pago a un gitanet perquè m’acompanyi discretament. Abans de sortir li carrego les butxaques de petards dels forts i d’un parell d’encenedors. A una petita indicació meva senyalant-li un encaputxat concret que em resulta sospitós, li llença un petard als peus i fuig a barrejar-se entre els milers de tafaners. Quan explota, l’objectiu pega un bot de l'ensurt i instintivament s’aixeca els faldons. Per llavors jo ja tinc la maquina enfocant els panxells i començo a disparar: si porta un cilici d’or de 24k, ja he caçat a un del Opus.

Aquest últim Divendres Sant, tornava a casa ja ben entrada la nit. El cansament que portava era considerable i en costava caminar. Les cames em pesaven com a plom. Vaig arribar tant rendit que ni tant sols vaig descarregar les fotografies. El llit m’atreia imperiosament. Abans d’apagar el llum de la tauleta de nit ja estava dormit.

Vaig tenir un somni angoixant i d’un realisme fantàstic. Estava davant del IEI, carregat amb les maquines i les cames em pesaven tant que no podia caminar. Em vaig quedar quiet per recuperar-me, però, de sobte, una angoixa explicable em va deixar el cos xop de suor de terror. Els peus cada cop pesaven més i poc a poc m’anava ensorrant en el terra; tot era molt lent i semblava que la suor lubriques el cos per endinsar-me amb més facilitat. El terror em tenia immobilitzat. Quan per la boca ja començava a entrar-hi asfalt, l’ofec em va despertar brutalment. Tremolós, vaig tardar una estona en esbrinar si encara estava en el somni o sobre el llit. Vaig necessitar cinc dry martinis per mig recuperar-me. Ja no vaig tornar al llit per por de dormir-me i tornar a somiar. L’endemà em vaig despertar arraulit en un sofà. Vaig fugir de casa a prendre'm cafès per tots els bars de les rodalies. Ni tant sols vaig llegir el diari: no em podia treure del cap el somni.

Vaig tornar a casa. Sabia, per experiència científica, que per sortir d’un carreró sense sortida -aparent- cal analitzar com perforar el mur amb tècniques no convencionals.

I m’hi vaig posar.

Assegut davant l’ordenador, que en dona serenor perquè el controlo, vaig començar a reviure el somni. Si començava a l’IEI calia situar-me. Vaig buscar les coordenades:

41.61298782658256 / 0.6243109703063965

Aquest mètode científic de pas a pas dona sempre molt bons resultats. No vaig cridar eureka! perquè es molt vulgar, però vaig saltar de la butaca de l'alegria. Veritablement ho havia trobat! Si m’enfonsava en aquestes coordenades volia dir que sortiria a les contraries. Amb la calculadora científica vaig fer ràpidament els càlculs:

- 41.612987826582554 / -179.3756890296936

Boig de curiositat vaig recórrer als satèl·lits de la NASA per saber on queia aquell paratge. Mentre el paratge s’anava definint, poc a poc a la pantalla, em va entrar una rara angoixa. ¡Mira que sortir de Lleida per anar a parar a un lloc encara pitjor¡ Vaig tancar els ulls. Finalment, quan vaig suposar que la imatge ja estaria del tot definida els vaig obrir: un lloc paradisíac m’esperava.

Estava a Oceania, en ple Oceà Pacífic i a un tir de pedra de Nova Zelanda.

L’excitació em dominava. Corren vaig anar a consultar els mapes del temps: tot l’any amb temperatures entre els 20 i 23ºC i, ¡sense boira!. La distancia a Napier, la ciutat marítima més propera, és de 314 Km.

Nomes em faltava fer una comprovació transcendent: si era en aigües internacionals. I, benaventurat Neptú, ho estava.

No us vull cansar explicant-vos totes les gestions febrils d’aquell dia penjat al telèfon.

Com a aigües internacionals on està, tenia dret a registrar com a propietari i gratuïtament, 400 Ha. L’advocat que vaig contractar -especialitzat en dret internacional marítim- a canvi d’una parceleta em va fer totes les gestions.

En els registres de la ONU ja consto com únic propietari, amb el títol d' Emperador Perpetu de Lleida II (que és com vaig batejar el nou territori). Una plataforma petrolífera en desús ja viatja cap allà per instal·lar-me provisionalment.

Com a bon lleidatà, el primer acte oficial que faré serà invitar a Àngel Ros per ensenyar-li el que s’ha perdut. L’idioma oficial serà el maori (ja l’estic aprenent) i immediatament establiré relacions diplomàtiques -amb ambaixades i tot- amb el meu nou veí, Nova Zelanda, que en maori vol dir terra del llarg núvol blanc.

No cal dir que, com a pacients lectors meus que sou, hi sou invitats.