Els lladres de Barcelona

En la meva època Vaticanista vaig ser advocat del diable. Tot es va acabar amb l’arribada del Gran Inquisidor al papat. Jo era massa bo, no perdia quasi cap cas. En ficava en la pell i el cervell del presumpte Sant i acabava per treure a la llum el més tèrbol de la seva personalitat, la part més baixa dels seus instints i en totes les mentides i falsificacions on havia viscut. Resultat: no es feien ni beatificacions ni santificacions, el que anava en contra de l’economia de l’Església. Vaig durar onze dies en el nou papat. El recent vingut ja em tenia calat i el seu odi cap a mi era públic. A canvi de signar un contracte pel qual durant cinquanta anys no feria públics els seus draps bruts, especialment els xantatges que va fer durant el conclave, baix rebre d’indemnització una abundant suma que em permetés, durant el resta de la meva vida, continuar portant la sumptuosa vida que havia dut al Palazzo Ombroso.

Els hàbits de la professió no es perden mai. És per això que determinades noticies que llegeixo als diaris me les faig meves, les agafo, les regiro, els hi dono la volta, les amasso, distorsiono i comprimeixo -el que en física es diu topologia- fins a donar-los-hi una altra forma, una altra realitat. Les noticies dels mitjans venen ja distorsionades en funció dels interessos econòmics - polítics de l'editor, per això és tant important aplicar la topologia a tot el que els hi diuen fet.

Ve tot això arran de la polèmica que inunda -i mai més ben trobada la paraula- aquests dies tots els diaris, especialment els de Lleida, sobre el “transvasament” de El Segre per donar de beure als barcelonins.

Faré d'advocat del diable, el que vol dir deixar emprenyat a totes les parts.

Comencem per les coses provades:

El Segre neix a l’Alta Cerdanya, França (Tractat dels Pirineus,1659), al Circ de la Culassa, a la vessant septentrional del Pic del Segre. Travessa una part francesa, entra a Llívia (Catalunya) continua altre cop per França i entra definitivament per Puigcerdà, recorreguen la Baixa Cerdanya fins a la confluència amb Andorra, d’on rep un molt important cabdal de El Valira. Des de la Seu d’Urgell baixa cap el sud. És per això que en els mapes Hidrològics de la ONU, El Segre pertany a tres Estats: França, Andorra i Espanya.

I la Baixa Cerdanya és una comarca de Barcelona!

Els advocats del diable, malgrat la mala fama que tenim per ignorància aliena, seguim uns protocols irreprotxables que potser poden estranyar. Com a fiscals acusadors, ens entrevistem amb tots aquells actors socials que ens donin ,sempre, la visió i les proves més negatives del potencial Sant, i perquè siguin proves, cal que els entrevistats siguin persones altament capacitades en la seva especialitat.

Jo, en la meva feina sobre el suposat robatori d’aigua dels barcelonins als lleidatans m’he entrevistat amb sociòlegs, membres del Col·legi d’Enginyers Agrònoms de Barcelona i Lleida i he consultat documentació oficial de la Unió Europea.

Les conclusions que jo elevaria – en el suposat cas que encara exercís- a l'equivalent del Tribunal de la Santa Fe, serien les següents:

1/ Segons el perfil sociològic, el lleidatà mig no viatge. Per tant, com que l’únic riu que ha vist a la seva vida és El Segre, creu fermament que és seu i solament seu.

L’altra característica del lleidatà mig és una tremenda fòbia als barcelonins –als que anomena pixa pins, donat que els veu passar per les carreteres cap a les pistes d'esquí a divertir-se-, sense adonar-se'n que això els hi reporta riquesa. Aquesta fòbia està fermament arrelada en un complex d’inferioritat que els condueix a una enveja malaltissa (pecat capital).

Una altra característica del lleidatà mig ,o no tant mig, és que no sap o no vol saber que, per exemple –donada la fantàstica Llei Electoral- un vot a Lleida val un

39,85% més que a Barcelona.
15,79% més que a Tarragona.
6,20% més que a Girona.

i que gracies als impostos des quasi tres milions de persones de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (els que tenen set) Lleida pot subsistir i rebre els ajuts que rep: ja que ara està tant de moda parlar de les balances fiscals entre comunitats autònomes, no estaria de més veure les internes entre les provincias catalanes (publicades per el BBV, La Caixa i Banco Santander).

Tot l’enrenou ve de la captació, durant 8 mesos, de 1,5 m3/sg. del Segre a l’altura d’Isòvol (Cerdanya barcelonina).

Els informes provinents de membres del Col·legi d’Enginyers Agrònoms conclouen que, entre el mal manteniment dels Canals de Reg amb infinitat d’esquerdes i l’obsessió d’una bona part de la pagesia (de totes les comarques lleidatanes) de no adaptar-se a la tecnologia vigent de reg i continuar regant per inundació, es malmet actualment entre 4 i 5 m3/sg. d’aigua (deixant a banda que la tècnica de la inundació destrueix la composició química de la terra obligant a multiplicar la quantitat d’adob, que a part d’encarir la producció la baixa en qualitat.

I ara la queixa va contra tota la pagesia catalana i el Govern que ho permet. Segons dades de la Unió Europea el sector agropecuari català consumeix el 73% dels recursos hídrics per produir el 2% de PIB català ¡!

No crec que calgui extendre’m més. Us podeu imaginar, oi, les conclusions que presentaria?