El censor

Quan estudiava arqueologia em vaig especialitzar en medieval. La tesina final la vaig fer sobre la imatge del dimoni en el romànic i gòtic. Va ser un any de feina que vaig gaudir molt.

És per això que cada cop que veig una imatge de l’Àngel Perdedor mi fixo molt.

Fa ja un temps que passejant pel carrer Cavallers em va cridar l’atenció una pintada amb plantilla d’un dimoni sobre la porteta del que devia ser un contador o un accés a algunes aixetes. Era una imatge fresca, àgil i sardònica, que -salvant el temps- l’hauria pogut fer qualsevol mestre gòtic. Lluïa un penis i una fastuosa cua fàl·lica. En el gòtic eren més remirats, però en capitells romànics és habitual trobar-se amb el personatge amb tots els seus atributs sexuals.

Recentment, passant per allà, vaig poder palpar el resultat de comportaments psicòpates. Un pertorbat havia censurat la pintada, rallant amb violència amb un objecte punxant, les parts genitals. Ni tan sols s’havia adonat que la part més eròtica era justament la cua. Ell no veia la cua com res censurable: l’obsessionava el penis.

Amb va doldre aquella mutilació i vaig començar a cavil·lar sobre la psicologia del censor. Per assegurar-me que les meves conclusions no anessin errades vaig recorre al que en pensaven homes com Freud, Jung, Flechig i més recents com M-L. von Franz o Enrique Rojas.
Les conclusions no son gaire diferents. Per sobre de tot el censor és una persona amb por. No sap distingir entre ell i els altres, i en les obres dels altres hi veu un espill on s’hi reflecteixen les seves pors més encapsulat pel subconscient. Ell és un heroi menyspreat, que té com a missió conduir la humanitat a les seves pors més recòndites. En el conscient ell és el salvador.

Quasi tots els consultats defineixen aquest comportament com ho va fer Freud: és el super-jo qui el mana.