La confessió

El meu psicoanalista m’insisteix a que m’en vagi de Lleida. “Un dia sense sorpreses és un dia sense futur” em repeteix, incansable, a cada sessió. Com que veu que no estic del tot decidit m’ha recomanat, com a teràpia, no reprimir-me i provocar jo la sorpresa. Fer sempre el primer que em passi pel cap i amb convenciment; això si, sense cap mena de culpabilitat per a les conseqüències.

S’enfada molt si sospita que em sento culpable per un acte meu amb conseqüències desagradables pels altres. La gent ja no s’estranya de res del que faig. M’han posat al calaix de sastre dels aixelebrats, i allà pau i aquí gloria.

L’altre dia passava per davant d’una església i em van agafar unes ànsies irreprimibles de confessar-me. No recordo quants anys feia que no entrava a alguna, tret d’algun funeral de compromís on em dedico a tirar bombes fètides, amb gran indignació dels assistents cap a la funerària, pel mal ermetisme del taüt.

Com que sap més el diable per vell que per diable, vaig esperar entrar a que faltés un quart d’hora per la missa. Així el capellà tindria presa i acabaríem abans.

Li vaig parlar en llatí perquè no entengués ni un sol mot i em confongués amb un romanès penedit de pertànyer a tres màfies, Jo anava preparat per les penitències de la meva infància, que si avemaries, credos, parenostres... Quina va ser la meva sorpresa quan em va penar a fer deu recorreguts seguits per el carrer Major - de Cavallers a la Plaça de Sant Joan - un dissabte a partir de dos quarts de set del vespre.

Com que soc home d’honor, el dissabte següent vaig anar a complir. Poc em podia imaginar el que allò representava. Cops de colze a dojo, parades interminables davant d’una reunió de coneguts, tots ells carregats de cotxets amb les criatures dintre. Els crits de la gent aturada pel col.lapse demanant un pas impossible, les empentes per avançar, i per acabar-ho d’adobar totes les senyores amb els paraigües oberts. No es que plogués, sinó que al matí havia aparegut un nuvolet i això ja permet treure'ls a passejar. A Lleida no plou mai i cal buscar alguna excusa per exhibir-los, el que proporciona una agradable conversació: -Has vist el de la Pepita?, deu ser de rebaixes perquè és el de moda de l’any passat.

Les criatures que no van en cotxet se’t fiquen entre les cames i et poteixen mentre fermament aguanten amb la mà un globus inflat (els del cotxet els pares els hi lliguen al manillar). Estava en el dubte de si atacar per la dreta amb el colze rígid per fer més mal o volcar un cotxet per fer una clariana a l’esquerra, mentre esquivava una vomitada que sorgia com un géiser d'una gola de per allà, quan una criatura em va envestir per estirar-me el bigoti. Del sobresalt vaig fer un fals moviment i amb la cigarreta que portava a la boca vaig fer explotar-li el globus. Els xisclets de la criatura van fer estremir tot el carrer i la mare, venjativa ella, amb va donar un cop de paraigües amb tanta mala sort que una barnilla s’em va clavar a l'ull.

Per sort una anima caritativa va aconseguir trobar un municipal que va trucar a una patrulla. Sagnant i amb la visió borrosa vaig ser traslladat a l’Arnau. Desprès de set hores d’espera, uns punts i l’ull tapat. Al tornar em feia mal tot el cos i li vaig demanar al taxista que parés en una Farmàcia de guàrdia per comprar alguns estris aliviadors.

Resumint: un ull tapat i el cos morat, 32,50€ de taxi, 42,20€ del thrombocit, analgèsics, gases i benes, 38,10€ d’una trucada al mòbil de la meva mare que li havia fet abans d’entrar a l’església per tant que m’ajudes a memoritzar el parenostre, avesmaria, etc, 17,20€ d’un rosari de segona mà comprat a Fregola.

A la nit no vaig poder dormir, no pel dolor que era fort, sinó per un dubte fonamental em que em debatia, quina decisió em caldria prendre l’endemà: no tornar a entrar mai més a una església, no tornar a pecar o canviar de psicoanalista?